SERGI
SIRVENT OCTOPUSSY CATS
Sergi Sirvent (piano i composició), Voro García (trompeta i fiscorn),
Hugo Astudillo (saxos
alt i soprano), Albert
Cirera (saxos tenor i soprano i
tenora),Pau Domènech (clarinet
baix i flauta), Jaume
Llombart (guitarra elèctrica i acústica),
Jordi Gaspar (contrabaix)
i Jordi
Gardeñas (bateria)
+ GRANDMIXER
Marc Ayza (bateria), Core Rhythm (mc) i Tom
Warburton (contrabaix
i electrònica)
+ MARC
AYZA DJ.
Marc
Ayza
(discjòquei)
Dissabte
28 de juliol de 2012. Espai Can Colapi (Tàrrega). Atacdejazz’12
 |
| Sergi Sirvent Octopussy Cats |
Els festivals tenen
sentit si serveixen per oferir propostes arriscades, originals i, sobretot,
difícils de gaudir en programacions estables. Pocs són, però, els certàmens
que, com l’Atacdejazz, s’atreveixen a defugir del clixé, de l’aposta segura, i
posen l’escenari al servei de projectes com els Octopussy Cats del camaleònic
Sergi Sirvent, una banda conformada per mestres de diverses procedències i
generacions del nostre jazz, en tots els casos bregats a l’off-off de l’escena
comtal. I si algú creia que un octet amb melodies penetrants, canvis sobtats,
passatges dissonants i estructures recargolades podia espantar a la
concurrència targarina —o a la de qualsevol altre indret allunyat de les
catacumbes jazzístiques—, es va equivocar del tot: l’actuació octopussiana va
coincidir amb un dels moments més concorreguts —i celebrats— del festival.
Va arrencar amb
“Jocs de paraules”, peça inspirada en l’univers del free jazz clàssic, amb
tirallongues rítmico-melòdiques que avançaven a les palpentes. Una delícia tronadora
que va precedir la interpretació de temes com el celebrat “Interlúdic”,
d’estètica obscura i ritme ondulant, “Ode to the listener”, amb reminiscències mingusianes,
“Primera feira”, d’aire tropical, o la swinguejada ad-hoc “Concèntric”. Com una
immensa baluerna, l’olla sirventiana contenia ingredients procedents tan de la
música contemporània com del jazz perifèric o la tradició del bigbandisme
clàssic. En tot cas destacava per l’acurat embolcall sonor de les seves
composicions farcides de timbres suggeridors, les cadències progressives amb
les que avançaven les diferents peces i, sobretot, l’aire orquestral de la
proposta. En aquest sentit, cal destacar el paper dels solistes, allunyats de
qualsevol tipus de facècia. Tan el bufadors Albert Cirera –que va alternar el
saxo alt amb el soprano i la tenora-, Hugo Astudillo, el clarinet baix Pau
Domènech i el trompetista Voro García, el guitarrista Albert Llombart , el
quatrecordista Jordi Gaspar, el bateria Jordi Gardeñas i el propi Sirvent van
interpretar solos de concepte, a partir de determinats motius i en benefici de
l’estètica de cada composició.
Octopussy Cats
és una de les apostes més majestuoses dels darrers temps del nostre jazz, una
proposta gens concessiva, oberta en totes les accepcions del diccionari. No en
va, el mestre Sirvent va definir un dels temes com un intent de fer presents
“totes les músiques”.
Collage negroide
 |
| Grandmixer |
Un cop sec de
caixa va marcar l’inici de la segona sessió de la nit, protagonitzada pel trio
format per Core Rhythm, a la veu, Tom Warburton, al contrabaix i enginys
electrònics, i Marc Ayza, a la bateria. Plegats signen el projecte Grandmixer,
en el qual descobrim facetes noves de dos dels seus integrants: Core Rhythm, que
sense renunciar a la declamació gairebé teatral del seu discurs rapejat, accelera
el ritme de les seves rimes i actua a mode d’un clàssic mc, és a dir, dempeus i
agitant el micro; i Tom Warburton, que explota la seva vena de discjòquei, tot
combinant el contrabaix amb el maquinisme —de maquinetes, s’entén—. Per a Marc
Ayza el projecte Grandmixer tal vegada representa una clau de volta més en la
tasca d’ajuntar el jazz amb les
tendències més contemporànies de la música afroamericana —el hip hop en tots
els seus vessants— o, simplement, en demostrar-nos que l’etiquetatge, la
segregació i la categorització són una entelèquia arbitrària quan parlem de
música negra.
A mode
pràcticament de collage, la música de Grandmixer combinava el pols enèrgic del
groove amb el so cadenciós d’un contrabaix cantaire, bases samplejades i el to
extravertit del mc Rhythm. Capes que es sobreposaven de forma capritxosa, amb
detalls propis de la cultura afroamericana —amb, per exemple, fragments de
discursos del reverend Martin Luther King—. El volum i la impedància sonora
eren un altre dels trets distintius de la proposta, així com la creació i
combinació de patrons rítmics sorprenents. Ritmes ballables però amb petits detalls
d’exquisidesa, com per ser apreciats des de la cadira —o des de la barra—.
Entre els moments
més brillants del concert cal esmentar la part central de la sessió, quan es va
despullar la música dels recursos pregravats i de sobte Grandmixer va esdevenir
un trio, diguem-ne, sense instrumentació harmònica. Fou llavors quan Warburton
i Ayza van confirmar al respectable el que ja sabíem: que són una magnífica
base rítmica, i més si l’assaonem amb el to imprecatiu del vocalista Rhythm. Es
va tractar d’un instant brillant que tanmateix va restar un pel desdibuixat per
la resposta poc entusiasta d’una afició tal vegada més avesada a escoltar amb
parsimònia i deteniment —el públic seia al voltant de tauletes que reproduïen l’ambient
de club— que no pas a llevar-se i moure el tafanari. Una proposta tal vegada
desubicada que tot i així va seduir a quatre noies que no van parar de ballar
durant tot el concert.
Ballar i fruir
del pols magnètic de la música negra va ser l’objectiu de la darrera activitat
de l’Atacdejazz’12: una sessió de ball amb Marc Ayza fent de discjòquei. El
bateria va substituir les baquetes pels plats de la taula de mescles i va
punxar una selecció de la seva ingent discoteca, mentre en una pantalla lateral
es projectaven delícies com “Los héroes de los Sitios de Zaragoza”. Va ser
llavors quan a l’espai Can Colapi es va reproduir un trist clàssic de les pistes
de ball: les noies ballaven amb desimboltura mentre els nois més tímids —la gran
majoria— s’arreplegaven a la barra o seien a les tauletes, consumien de forma
desaforada i miraven de refiló les evolucions de la pista de ball. Un fenomen
que, com la música de referències múltiples que Marc Ayza practica i punxa, és
propi de moltes èpoques, llocs i circumstàncies.
Text: Martí Farré.
Fotos: Atacdejazz.
.JPG)
.JPG)
.JPG)